En Dahl ja estava fart de tanta servitud a aquells boazers, ja n’estava fins als pebrots! Així que, quan es va acabar l’hivern, amb tots els seus col•legues fags van organitzar una revolució . Li deien “La Revolució”. No era un nom gaire convincent però per la seva edat ja estava bé. Es quedaven de 5 a 6 de la tarda, quan acabaven les classes per organitzar-la; i a l’estiu van començar a habilitar el col•legi amb tot d’amagatalls per quan un boazer els cridés es poguessin amagar. Això si, van estar atens perquè no hi hagués cap espia i van decidir que si algun boazer trobés amagat a un fag i el comencés a pegar, el defensarien. Es van començar a preparar uns ganivets molt discrets –amb una joguina, amb un llibre...- en definitiva; al començar el següent curs ja estaven preparats per derrotar als boazers de la submissió que els obligaven a tenir.
Un dia, un dels fags, va proposar venjança contra els boacers , i tots el demés inclòs en Roal Dahl van acceptar. El pla es va dur a terme al Maig (ja que començava a fer més calor), tots van preparar els seus globus plens de pintura de diversos colors i els tira xines, i un bon dia que un dels boacers va escridassar a un fag per no haver calentat el vàter, tots es van revolucionar, van agafar els globus plens de pintura i els tira xines i els van tirar a tots els boacers. Aquestos igual que els futurs boacers no van abusar mai més dels fags, sinó, ja sabien que els tocava.
Arribada la primavera , en Roal Dahl se'n va cansar i va proposar una venjança contra els boacers, tots els membres dels fags van estar d'acord. Dit això, van pensar en petites venjances com ficar xinxetes a les cadires de l'escola, tirar-li’s globus d'aigua, despullar-los en mig del carrer i emportar-se la roba, i moltes més coses... Fetes aquestes coses, els boacers i els fags van arribar a la conclusió de fer les paus.
En Roald Dahl i els seus amics es van enfadar, ja estaven cansats d’en Wilberforce i les seves tonteries. Quan el Wilberforce va cridar a en Dahl per anar a escalfar-li la tassa del vàter, no hi va anar. En Roald i els seus amics esclaus es van trobar tots a la porta del vàter i van apallissar a en Wilberforce. La unió fa la força li van dir, així que en Wilberforce no els va tornar a molestar més i es va convertir en uns dels esclaus de l’escola.
El Roald ja estava fart de fer cada dia el mateix; cada dia s’aixecava a la matinada per preparar i calenta el vàter, ell ja estava cansat de llegir-se sempre el mateix llibre. El tenia avorrit. Va arribar el dia que es va cansar de fer-ho i de les històries del Wilberforce, per venjar-se’n va decidir fer-li una entremaliada. Va pensar la entremaliada més fastigosa que se li va acorre, embossar-li el vàter. Una matinada d’amagat va començar a tirar tot el que va trobar per fora (bastons, fulles, arena,..) a dins. Quan el Roald ja tenia el vàter preparat el Wilberforce s’hi va assentar. Al acabar va tirar la cadena i tot va començar a sortir disparat cap amunt, va quedar tot fastigós i ple de fang. Al Wilberforce i als demés boacers no els hi va agradar gents el que va passar, així que van fer les paus i van quedar tots com amics.
Desprès d'aguantar moltes hores al vàter calentant-lo per en Wilberforce en Roal Dahl i els altres fags van decidir que ja n'havia prou. Un quants dies a la tarda es van reunir per a parlar i idear un pla contra tots els boazers, van decidir que abans de que anessin els boazers a assentar-se a les tasses del vàter, que ells posarien cola d’aquesta manera ells es quedarien enganxats i s’escarmentarien. Tots van caure a la trampa i va valdre la pena còrrer aquest risc ja que els van deixar en pau per sempre.
Els fags se'n van cansar, era un tortura escalfar vàters a ple hivern, així que van decidir venjar-se. Un bon dia, van posar-se d'acord i van portar "polvos pica-pica" a l'escola. Com cada dia, els hi van fer anar a escalfar els vàters, i ells, van ficar els "polvos pica-pica" a tots els rotllos de paper de vàter que van trobar. Un dels Wilberforce hi va anar i ja us podeu imaginar que va passar... Se l'hi van passar les ganes de cop, de fer la punyeta!
Els fags van agafar pegament i ho van ficar als vàters i quan els altres van anar, quan es volien aixecar ja no podien perquè s'havien empegat durant un bon rato, del temps que van estar empegats, el vàter ja estava tan calent que durava per uns quants dies.
Tots els fags aviat ens vam cansar d'en Wilberforce i de tota la resta de boazers. No teniem cap pla pensat, però sabíem que alguna cosa passaria. Havíem de pensar alguna mala passada que els fes donar compte de que ser gran no implica ser millor i que en aquesta situació erem tots iguals. Però clar, si es venjaven, hauriem begut oli. Perquè contra ell si que podríem lluitar, però si ens ataquessin tots de cop... No em vull ni imaginar el final, però el més segur es que ja no podríem escalfar més vàters. Així doncs, vam ficar el laxant més potent del mercat a les llenties del dinar, fent que tots els boazers haguessin d'anar corrents al lavabo. Quan vam sentir tots els nostres noms, vam saber que allò funcionaria. Ens van fer escalfar a tots els vàters, i així vam fer. Però allò no va ser l'únic que vam fer. Vam ficar tota la brutícia que vam trobar pel pati dintre del vàter, amagat. No us vulgueu imaginar el que va passar quan van estirar la cadena. Deixe'm-ho en "focs artificials". Després d'allò òbviament s'hi van tornar, però no ens van fer escalfar més vàters fins que van perdre la por a seure-hi.
En Roald ja n’estava fart, aquella situació no l’aguantava més, cada dia li feien escalfar la tassa del vàter, i el pitjor de tot es que el miraven i el tractaven d’una forma molt inhumana. La situació va arribar a tal punt que l’únic recurs que li van deixar va ser el de preparar una entremaliada i venjar-se dels boazers. Després d’estar uns dies rumiant-s’ho va trobar la solució, o mes ben dit la venjança. En Roald, per la seva habitació va trobar un candau, aquell dia com tots els altres va anar a escalfar el vàter i quan va entrar el boazer el va tancar amb el candau i li va dir que sinó paraven de demanar-li això que el deixaria allí tancat, l’enemic va acceptar la proposta i a partir d’aquell dia ja no li va escalfar més el vàter.
En Dahl ja estava fart de tanta servitud a aquells boazers, ja n’estava fins als pebrots! Així que, quan es va acabar l’hivern, amb tots els seus col•legues fags van organitzar una revolució . Li deien “La Revolució”. No era un nom gaire convincent però per la seva edat ja estava bé. Es quedaven de 5 a 6 de la tarda, quan acabaven les classes per organitzar-la; i a l’estiu van començar a habilitar el col•legi amb tot d’amagatalls per quan un boazer els cridés es poguessin amagar. Això si, van estar atens perquè no hi hagués cap espia i van decidir que si algun boazer trobés amagat a un fag i el comencés a pegar, el defensarien. Es van començar a preparar uns ganivets molt discrets –amb una joguina, amb un llibre...- en definitiva; al començar el següent curs ja estaven preparats per derrotar als boazers de la submissió que els obligaven a tenir.
ResponEliminaJoan Puñet
Un dia, un dels fags, va proposar venjança contra els boacers , i tots el demés inclòs en Roal Dahl van acceptar.
ResponEliminaEl pla es va dur a terme al Maig (ja que començava a fer més calor), tots van preparar els seus globus plens de pintura de diversos colors i els tira xines, i un bon dia que un dels boacers va escridassar a un fag per no haver calentat el vàter, tots es van revolucionar, van agafar els globus plens de pintura i els tira xines i els van tirar a tots els boacers. Aquestos igual que els futurs boacers no van abusar mai més dels fags, sinó, ja sabien que els tocava.
Laura Navarro Crevillén
Arribada la primavera , en Roal Dahl se'n va cansar i va proposar una venjança contra els boacers, tots els membres dels fags van estar d'acord.
ResponEliminaDit això, van pensar en petites venjances com ficar xinxetes a les cadires de l'escola, tirar-li’s globus d'aigua, despullar-los en mig del carrer i emportar-se la roba, i moltes més coses... Fetes aquestes coses, els boacers i els fags van arribar a la conclusió de fer les paus.
Florin Bolohan Gabriel
En Roald Dahl i els seus amics es van enfadar, ja estaven cansats d’en Wilberforce i les seves tonteries. Quan el Wilberforce va cridar a en Dahl per anar a escalfar-li la tassa del vàter, no hi va anar. En Roald i els seus amics esclaus es van trobar tots a la porta del vàter i van apallissar a en Wilberforce. La unió fa la força li van dir, així que en Wilberforce no els va tornar a molestar més i es va convertir en uns dels esclaus de l’escola.
ResponEliminaEl Roald ja estava fart de fer cada dia el mateix; cada dia s’aixecava a la matinada per preparar i calenta el vàter, ell ja estava cansat de llegir-se sempre el mateix llibre. El tenia avorrit.
ResponEliminaVa arribar el dia que es va cansar de fer-ho i de les històries del Wilberforce, per venjar-se’n va decidir fer-li una entremaliada. Va pensar la entremaliada més fastigosa que se li va acorre, embossar-li el vàter. Una matinada d’amagat va començar a tirar tot el que va trobar per fora (bastons, fulles, arena,..) a dins.
Quan el Roald ja tenia el vàter preparat el Wilberforce s’hi va assentar. Al acabar va tirar la cadena i tot va començar a sortir disparat cap amunt, va quedar tot fastigós i ple de fang. Al Wilberforce i als demés boacers no els hi va agradar gents el que va passar, així que van fer les paus i van quedar tots com amics.
Núria Nadal
Desprès d'aguantar moltes hores al vàter calentant-lo per en Wilberforce en Roal Dahl i els altres fags van decidir que ja n'havia prou. Un quants dies a la tarda es van reunir per a parlar i idear un pla contra tots els boazers, van decidir que abans de que anessin els boazers a assentar-se a les tasses del vàter, que ells posarien cola d’aquesta manera ells es quedarien enganxats i s’escarmentarien. Tots van caure a la trampa i va valdre la pena còrrer aquest risc ja que els van deixar en pau per sempre.
ResponEliminaTània Bosch Pifarré
Els fags se'n van cansar, era un tortura escalfar vàters a ple hivern, així que van decidir venjar-se.
ResponEliminaUn bon dia, van posar-se d'acord i van portar "polvos pica-pica" a l'escola.
Com cada dia, els hi van fer anar a escalfar els vàters, i ells, van ficar els "polvos pica-pica" a tots els rotllos de paper de vàter que van trobar.
Un dels Wilberforce hi va anar i ja us podeu imaginar que va passar...
Se l'hi van passar les ganes de cop, de fer la punyeta!
Els fags van agafar pegament i ho van ficar als vàters i quan els altres van anar, quan es volien aixecar ja no podien perquè s'havien empegat durant un bon rato, del temps que van estar empegats, el vàter ja estava tan calent que durava per uns quants dies.
ResponEliminaTots els fags aviat ens vam cansar d'en Wilberforce i de tota la resta de boazers. No teniem cap pla pensat, però sabíem que alguna cosa passaria. Havíem de pensar alguna mala passada que els fes donar compte de que ser gran no implica ser millor i que en aquesta situació erem tots iguals. Però clar, si es venjaven, hauriem begut oli. Perquè contra ell si que podríem lluitar, però si ens ataquessin tots de cop... No em vull ni imaginar el final, però el més segur es que ja no podríem escalfar més vàters. Així doncs, vam ficar el laxant més potent del mercat a les llenties del dinar, fent que tots els boazers haguessin d'anar corrents al lavabo. Quan vam sentir tots els nostres noms, vam saber que allò funcionaria. Ens van fer escalfar a tots els vàters, i així vam fer. Però allò no va ser l'únic que vam fer. Vam ficar tota la brutícia que vam trobar pel pati dintre del vàter, amagat. No us vulgueu imaginar el que va passar quan van estirar la cadena. Deixe'm-ho en "focs artificials". Després d'allò òbviament s'hi van tornar, però no ens van fer escalfar més vàters fins que van perdre la por a seure-hi.
ResponEliminaMaria Manen
En Roald ja n’estava fart, aquella situació no l’aguantava més, cada dia li feien escalfar la tassa del vàter, i el pitjor de tot es que el miraven i el tractaven d’una forma molt inhumana. La situació va arribar a tal punt que l’únic recurs que li van deixar va ser el de preparar una entremaliada i venjar-se dels boazers. Després d’estar uns dies rumiant-s’ho va trobar la solució, o mes ben dit la venjança. En Roald, per la seva habitació va trobar un candau, aquell dia com tots els altres va anar a escalfar el vàter i quan va entrar el boazer el va tancar amb el candau i li va dir que sinó paraven de demanar-li això que el deixaria allí tancat, l’enemic va acceptar la proposta i a partir d’aquell dia ja no li va escalfar més el vàter.
ResponElimina