Els músics van començar a tocar. Vaig agafar-li la mà i ella es va apropar lentament fins que va ser a frec del meu cos. Amb la mà dreta la vaig atreure amb delicadesa; em va deixar fer i va unir la seva galta a la meva.
–Estàs bé? –em va dir a l’orella.
–Ara sí.
Jo no volia parlar, només volia sentir els seus pits contra el meu, les
seves cuixes, que s’anaven tornant lentes, el seu alè,
acariciant-me el coll com una navalla de cotó. A poc a poc, la música es va
anar allunyant, i ja no érem allí, ballàvem vora el trencant de les ones, sols,
i els fanalets de Las Palmeras, allà dalt, eren estrelles de colors, i la veu
peresosa del trombó semblava un gemec de la lluna plena. Cada cop estava
més nerviós. Semblava com si aquella escena anés a ser infinita, que ja m’agradava,
però tenia por de perdre-la, que s’enamorés de qualsevol altre, que no recordés
aquestes nits de Juliol i que passés a ser un record d’aquells que si no tels diuen
no te’n recordes.
Núria Nadal i Maria Manen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada